Kalegoi: El graller d'Agaramunda (Esplugafreda)

                                            "El graller d'Agaramunda"  publicat en dues entrades (I i II) al bloc Kalegoi, és la ponència que l'antropòleg basc Xabier Kerexeta, tècnic en patrimoni immateriañ va llegir a les III Jornades Culturals Coneix La Terreta (La Torre de Tamúrcia, 11 d'agost de 2012) sota el titol"El graller d'Agaramunda/Esplugafreda: un mite basc a la Terreta ".

El graller d’Agaramunda

"Diu en Joan Amades que “Pel Ribagorça hom dóna el nom de graller als avencs i escletxes naturals”. I desprès mos conta un parells de relats mítics, cadascú lligat a un graller: el cas d’un pastor barallat amb el diable, que va fugir pel graller de Castellet, i el del graller d’Esplugafreda. Al País Basc també n’hi ha, de diables enfonsats en grallers després de discutir amb pastors. Però en aquest cas m'interessa el mite del graller d’Esplugafreda. Malgrat el títol, es clar que el de Agaramunda no és un graller perquè hi es a Ataun, en la comarca guipuscoana de Goierri, dins el Parc Natural de Aralar, una mica lluny de la Terreta ribagorçana.

Del d’Espugafreda he llegit dos versions, la de Amades en “La Terra: tradicions i creences” (el mateix relat en “Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans”) i la d’en Pep Coll en “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”. En ambdues, una noia pastora d’Esplugafreda desapareix caiguda al graller després de rebre un forta empenta d‘un parell de moltons enfurismats, per les picades d’una mosca (segons Amades, una bruixa, mare d’un xicot refusat per la noia) o perquè es barallaven entre ells (metàfora dels joves barallats per la noia? segons Coll, n’era molt libidinosa). Morta la bruixa, set anys desprès, el braç de la noia surt d’una font (la de Rejuncs, detalla Coll, però no quant temps desprès de la caiguda) i es reconegut per l’anell al dit. Van treure el cos des del graller, perquè no podien des de la font, mentre que una grossa moscota (la bruixa) volia endur-la cap al infern. Coll només diu que la varen reconèixer per el anell, i que el graller es de fondària abismal. Es de pensar, doncs, que no la varen treure. Pet cert, que Coll també mos conta que les bruixes de Bonansa es van emportar una pastora dins del avenc de Caricau, un foradot al mig del bosc del Pusso. Al cap de molts anys, el seu anell (no el dit amb l’anell) va aparèixer a la font dels Estosclases.

 

El graller s’ubica en un paisatge càrstic, com els indrets de les altres variants

del mateix mite, totes riques en coves i avencs. La vegetació varia, es clar,però la repoblació amb pins en una constant en la Terreta i en Ataun, malgrat ara sigui espai natural protegit.

N’hi a tres versions basques del mateix mite, dos molt curtes (vull dir, contades o recollides molt sumàriament): en una, entre Guipúscoa i Alava, la dona caiguda va relliscar quan rentava la roba. No sembla que estigués maleïda, al menys no es sap més que el braç que apareix en una font on s’han trobat dos ares romanes dedicades a les nimfes: potser una interpretació mítica de constàncies arqueològiques? La interpretació mitificada d'lements o d’indrets arqueològics es prou normal. En Biscaia, només es diu que la dona caiguda era jove i tenia un nadó (potser maleïda per mare soltera? A Catalunya el component sexual es clar). I, es clar, ambdues apareixen (el braç només) en una font més o menys llunyana.

Excursionistes a San Adrian, entre Guipúscoa i Alava. Al fons, el avenc, obert

per l’altra banda amb una ermita, un petit pou i una muralla amb porta ogival.

Forat mig natural mig artificial, camí ramader, de Sant Jaume i camí reial fins al segle XVIII, parc natural, amb molts rests arqueològics i gran valor històric i paisatgístic,

el seu valor immaterial es poc conegut.

La versió basca “completa” sembla a la primera ullada una mica diferent; però no tant. Una noia mandrosa es maleïda per la seva mare perquè el diumenge a la tarda, quasi al vespre i quan el foscor es quasi total, no vol sortir de casa per a tornar al mas on fa de criada. Finalment surt plorant, i quan passa a la vora del graller, vol prendre unes avellanes i rellisca cap al fons. Una altra versió diu que era mentre feia de pastora de cabres (crabes, com en occità, a Ribagorça i Pallars) i volia nous a la vora del graller. La varen cercar, però res, fins que sota el pont d’Arbeldi, la seva casa natal, va aparèixer el braç, reconegut pel color de la roba i, a la versió més estesa, pel anell del dit. Quan intenten recuperar el cos, es va escoltar una veu que diu que la deixen estar. N’hi ha qui diu que era etsaia, literalment el enemic, vol dir, el diable.

.                                                                                   Encara es pot endevinar pel tipus de vegetació el vell rec que desembocava al
riu a la vora del pont d’Arbeldi, ara tapat, on va aparèixer el braç de la noia.

Quan vaig anar a fer la foto, un avi del barri em va contar que ell no es empassava això del anell: eraztunarena nik ez deat (sic) sinisten. I que la noia va relliscar i caure? Això sí, es clar! I em senyalava el indret on es el avenc d’Agaramunda, i com el rec baixa directament. Però desprès de fer kilòmetres sota terra i que surti precisament el dit amb un anell?.assa casualitat! I va aprofitar per recordar-me que al altre vessant n’hi a la cova de Muskia, plena de mites, i que el mas Artzate es diu així perquè el amo va pujar a un arbre perseguit per un os (hartz), i el os també hi va pujar, i gràcies a que portava la destral i li va tallar la ma al os, que si no l’hauria agafat... I va petar la xerrada de més coses. Així es el patrimoni immaterial, que dona riquesa al paisatge que en principi sembla menys espectacular.
Es pot dir molt del mite i les seves versions, basques y/o catalanes. Tantes, que mereixen una altra entrada de bloc. Ara, voldria senyalar alguns aspectes.

En primer lloc, mai millor dit, el protagonisme mític correspon al indret: Amades i Coll posen de títol “El graller d’Esplugafreda”, un topònim que fins i tot apareix en la cartografia, malgrat el cau es de només de vuit pams i està quasi tapat per mates de boix i bardoma (? no he trobat cap traducció, i fins i tot el corrector de word, probablement urbanita de Barcelona, no coneix la paraula). Al País Basc coneixem el nom dels grallers i de les fonts, i el mite es presenta pel topònim. Ni rastre de qui es la noia, només que es jove, però cap nom; el màxim que sabem es el nom de la casa natal a Ataun (no pas el mas on hi era criada), i que era la millor d’Esplugafreda (Coll). Això sí; sabem una qualitat moral punible: mandrosa o libidinosa, o en el millor cas (moralment, es clar, perquè la seva sort es horrible) víctima, maleïda per una bruixa que volia esser la seva mare política... o per la seva mare directament. Per què li feia tanta mandra tornar cap al mas? Què hi a al darrere, si n’hi ha res? Només sabem que es maleïda i el resultat, en un cas pels moltons (animals de gran càrrega mítica) o per agafar un fruit... prohibit?. I finalment, el cos no es recuperat, excepte en la versió de Amades, i no per la font, però pel mateix graller, i amb prou feina per la maledicció.

El graller d’Agaramunda II

Conclusions i/o interpretacions de la entrada anterior:

Lo primer, la evidència: que tot això li va passar a una noia. Els mites tenen gènere. Lo que li passa a una noia no es lo mateix que li passa a un xicot... no es pot dir “mai”, perquè els mites, a diferència de les religions, no son dogmàtics. Estén vius a la boca dels parlants i varien de generació en generació, de lloc en lloc, fins i tot de persona en persona i de circumstància en circumstància. Son exemples, imatges parlades, amb una interpretació oberta de part de cadascú que escolta... Però rara vegada varia el missatge principal; potser el resultat es més o menys terrible (quasi sempre exemplifiquen un càstig, no un premi), però no la conclusió moral, de fer por (i a Agaramunda i Esplugafreda es de molta por), i el motiu de fer por als nois i a les noies normalment es diferent perquè els riscs també en son. Tampoc es lo mateix lo que li passa al amo i a la mestressa, ni a la mestressa i a la criada: aquí una dona es maleïda per una altra dona; però no qualsevol, una bruixa o la mare. Sembla la versió pirinenca de la frase d’origen bíblic “la maldición de la madre arrasa y destruye (de raíz o de veras, segons versió) hijos y casa” al País Basc en castellà i escrit en pedra en esglésies i palaus, no sé si ha versió catalana. La maledicció del pare sembla que no té efectes tan terribles.

A Agaramunda, el avenc està vinculat a altres mites, sobretot referents a Mari, el gran personatge de la mitologia basca. Es pot dir molt, i de fet s’ha dit molt, de Mari, massa i tot, que s’ha dit, i no tot científic. D’una altra manera, radicalment diferent a fa un segle; però els mites son vius a casa nostra, perquè omplen una funció social-cultural-identitària: Mari ja no va pel cel volant en forma de falç de foc de cova en cova ni provoca tempestes; però ara mos serveix per a dir que la dona basca era almenys igual que l'hom, amb els mateixos drets i obligacions des de sempre. També ho he llegit de la dona catalana i en general de la pirinenca (drets d’herència, etc.) De debò? Primer, es discutible si la mestressa, fins i tot la pubilla, està en igualtat de condicions que l'amo, i segon: cal no confondre dona i mestressa. En el cas de Agaramunda, ni ha un altre mite que lliga el graller amb una mare i una filla maleïda, i la maledicció d’una noia mortal és un dels orígens de Mari. Per cert, que el seu animal favorit es el moltó. No l’ovella, el moltó, protagonista de la caiguda en Esplugafreda.

Aquest ahari (moltó en basc) de grans banyes estava en un prat a la vora de Agaramunda.

   

 

Molt interessant això del gènere i els mites; però ara m’interessa més la geografia: de fet, amb la lectura de “Quan Judes...” de Coll, desprès d’empassar-me com l’aigua fresca “Muntanyes maleïdes”, concretament aquesta versió i altres molts mites m’han fet, primer, adquirir tots els llibres que he trobat relacionats amb mites del Pirineu català, gascó i aragonès, i comprovar que les coincidències son massa com per a esser coincidències i no arribar a la conclusió de que son els mateixos mites perquè en general la forma tradicional de veure el món era la mateixa. Ja ho va dir Violant i Simorra, que va posar de subtítol al seu “El Pirineo Español” Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Llavors, per què no es troben treballs que relacionen els mites d’una i altra banda? (si s’ha fet més des de el vessant nord).

La meva conclusió es que perquè, al menys al País Basc i també força a Catalunya, la classificació tradicional dels mites es per personatges i no per llocs o per relats. He mencionat Mari per comoditat, però cal dir que quan es recollien les seves històries fa cent anys sempre era Mari de... i el nom del lloc, normalment un avenc. I més que “Mari de”, directament “la dama o la senyora de” Agaramunda, Anboto, Txindoki, Aketegi, Aloña...

La cova de Anboto es la més coneguda, però només una del arell de dotzenes d’habitacions de Mari, potser perquè aquest

mont de Biscaia es visible fins i tot des del Pirineu “ja totalment pirinenc”. Un geni amb moltes cases, o diverses Maris? De vegades es mou d’un lloc a un altre dins de cada comarca, però cada comarca té “la seva Mari, de tal o qual cova”.

Si es llegeixen els mites catalans des del personatge, sembla que la mitologia basca i la catalana són diferents. Però no “des del lloc”, un avenc, una gorga, un dolmen, una pedra, una ermita (no es poden diferenciar paganisme i cristianisme), etc., tot i que el paisatge sembla molt diferent, es pot dir que trobem una mitologia pirinenca.

Com va escriure Roma i Casanova en La “Els Pirineus maleïts”, La natura no es mai neutra, perquè la nostra mirada mai no és buida (...) A través de les llegendes i d’alguns topònims, l’espai físic es convertia alhora en una altra cosa: un espai social que parlava d’unes determinades relacions socials, econòmiques o polítiques.

Parlar de la unitat i diferències culturals de les societats tradicionals pirinenques es massa per a jo i per a un bloc. Només vull dir una cosa: ni Agaramunda ni Esplugafreda son els paisatges més espectaculars dels Pirineus; però quan es visiten en busca dels seus grallers i darrere de les llegendes, es veuen amb altres ulls